dilluns, 21 d’octubre de 2013

DARRERAMENT HE PERDUT EL NORD

ULTRA TRAIL ATLAS TOUBKAL-2013.

Em fa una mica de mandra tornar a agafar la brúixola per mirar-me detalladament un mapa. I dic la brúixola, perquè hi porto la lupa enganxada i ja fa un parell d’anys que hi veig menys que un tauló i he après que sense la lupa ja no sóc ningú… Estic mort!
Així que em busco excuses i excuses mentre no torna la temporada de rogainings. Si a l’estiu varem baixar el Mekong en bicicleta amb la Bàrbara i l’Iñaki. Ara l’excusa l’he trobada en anar a córrer un dels 100 més durs que hi ha. L’Ultra Trail Atlas-Toubkal. Em varen convidar per fer-hi un reportatge , i ja que hi anava, doncs a córrer... no?
Així que la setmana abans mentre amb en Dudu travessàvem el carener de Sant Llorenç, de Mura a Matadepera, li explicava que m’anava al Marroc a córrer, que m’ho havien dit el dia abans.
Una cursa molt dura. L’organització parla del 100 més dur i veient els temps dels finisher, segurament no enganya. No són els quasi 109 kilòmetres, ni els 6.500 metres de desnivell positiu, tampoc l’alçada mitjana de 2.600 metres, ni que més del 90% del recorregut fos per corriols. El que realment destaca de la prova  es la duresa del terreny, extremadament pedregós, obliga a una atenció contínua per no anar de morros a terra.

El recorregut absolutament acollonant, paisatges d’alta muntanya es combinen amb paisatges ocres i desèrtics, valls i més valls tancades sense cap pista on només s’arriba per corriols penjats. Pobles  berebers, trànsit de mules per a abastir-los, pastors i ramats de cabres que cal anar esquivant o nens i que miren i somriuen, dones carregades amb farcells o vells prenen el te. El temps s‘ha aturat en aquesta part de l’Atles i l’excusa de la cursa permet un extraordinari viatge al passat.
Així que tenint en compte la preparació, el meu objectiu era fer un paper digne i gaudir (;-)  i la veritat és que vaig arribar molt bé als 80 kilòmetres, millor del previst i guanyant posicions em vaig plantar al coll culminat de la prova,  3.600m.  Abans, un recorregut veritablement preciós plagat de tobogans i corriols impossibles. A partir d’aquí punxada monumental. Em venien 8 quilometres de baixada fins a Imlil i 2000 m de desnivell. M’hi vaig deixar 3 escandaloses hores, una important torçada de turmell i unes quantes posicions.
Sort que a Imlil havia deixat un sarró amb una turmellera que em va permetre acabar, una mica rondineta, però content per la cafrada feta.   Finalment 20 horetes i el 20è de la general.


LO PEP 


Felicitats Pep! 









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada